Eleccions al Parlament de Catalunya de 2003

La retirada de Jordi Pujol com a cap de llista per Convergència i Unió va donar pas a Artur Mas, aleshores era Conseller en Cap (anomenat irònicament «el delfí»), com a culminació d'un llarg procés successori. Mas va ser nomenat candidat el novembre de 2002 amb el repte d'aconseguir assolir el lideratge i mantenir el control sobre la política interna de la federació entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, que s'havia creat el desembre de 2001 per donar més estabilitat a la coalició electoral que ja formaven ambdós partits.

La coalició formada pel PSC i Ciutadans pel Canvi, liderada per Pasqual Maragall, es trobava en una difícil situació després d'haver aconseguit superar a CiU en nombre de vots a les eleccions de 1999, però havent obtingut quatre diputats menys a conseqüència de l'asimetria territorial. Maragall en la seva última oportunitat per assolir la presidència de la Generalitat de Catalunya havia d'aconseguir concretar el canvi que havia promès quatre anys abans, però que no li havia permès formar govern.

ERC havia aconseguit millorar els seus resultats electorals de forma constant des de 1988 i s'estava convertint en una força política capaç de trencar el bipartidisme imperant des del restabliment de la democràcia.

El PP de Catalunya reemplaçava com a cap de llista a Alberto Fernández Díaz per l'aleshores ministre Josep Piqué i Camps, que va abandonar la cartera de Ciència i Tecnologia per assumir la presidència del grup Popular català. L'aposta de Piqué passava per millorar els resultats de 1999, molt inferiors als del 95 i donar viabilitat al projecte català del PP, que havia donat suport des de l'oposició al govern de Jordi Pujol.

ICV es presentava en coalició amb els Verds i EUiA, sota el lideratge de Joan Saura, que era president d'ICV des del febrer de 2002. D'aquesta manera, i renovant el discurs ecosocialista, ICV s'allunyava de la coalició amb què s'havia presentat quatre anys abans amb PSC i CpC a les demarcacions de Tarragona, Lleida i Girona.

Els canvis en el cartell electoral dels diferents partits van precipitar l'inici de la precampanya molt abans de la seva convocatòria, i que el president Pujol va anunciar que les eleccions tindrien lloc entre finals d'octubre o començaments de novembre. Així mateix, les eleccions municipals que havien de tenir lloc al maig van propiciar un clima electorals creixent, que van aprofitar els diferents partits per iniciar la precampanya de cara al Parlament. La campanya electoral va tenir lloc entre el 31 d'octubre i el 14 de novembre amb una clara orientació al canvi, fent referència als vint-i-tres anys de Pujol al capdavant de la Generalitat, i a Catalunya.^[4] Al llarg de tota la campanya els sondejos assenyalaven una clara majoria socialista i un augment d'esquerra republicana, en cap cas sembla que CiU podria aconseguir sumar una majoria per governar.^[5]

Les enquestes publicades als mitjans de comunicació catalans i espanyols assenyalaven, en la seva gran majoria, una clara victòria dels socialistes i auguraven un creixement d'Esquerra Republicana que passava a ser la tercera força a la cambra catalana. El principal dubte radicava en si el PSC necessitaria els vots de les altres formacions d'esquerres per formar govern. Per altra banda, en quasi cap sondeig es podia preveure una victòria de CiU amb marge suficient per formar una majoria parlamentària reeditant el Pacte del Majestic amb el Partit Popular de Catalunya o format un govern nacionalista Esquerra.

Els lemes en aquestes eleccions es caracteritzaven per una orientació per Catalunya i també per una orientació al canvi, referit al fet de la trajectòria de 23 anys de govern de CIU.

CIU

Sí a Catalunya

ERC

+ a prop

ICV-EUiA

Un canvi de debò

Partit Popular de Catalunya

Jo crec en Catalunya

PSC

El canvi per Catalunya

Malgrat que el candidat de Convergència i Unió, Artur Mas, va aconseguir el màxim nombre d'escons per a la seva formació, no va obtenir la majoria necessària per formar govern.

Per contra, es produeix un acord, anomenat Pacte del Tinell, per formar un Govern Catalanista i d'Esquerres entre el Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA).^[6]

Una altra de les dades destacables d'aquestes eleccions va ser el gran ascens d'Esquerra Republicana de Catalunya que, amb un 16,5 per cent dels vots, va obtenir 23 escons i es va convertir en la tercera força política del Parlament.

El 16 de desembre de 2003 es va realitzar el debat d'investidura a President. Pasqual Maragall va ser el candidat amb suport suficient per a presentar-se en haver obtingut el suport del PSC, ERC, ICV-EUiA.

Pasqual Maragall va ser investit com a 127è President de la Generalitat de Catalunya, amb un resultat de 74 vots a favor, 61 en contra i cap abstenció, acabant un període de 23 anys de govern de Convergència i Unió.

Amb la presa de possessió del càrrec es constitueix el govern de la VII legislatura del període democràtic.

• Escons : 135
• Electors: 5.307.837, dels què 279.530 ho feien per primera vegada en unes eleccions al Parlament.
• Vots finals: 3.319.276 (62,54%).
  • A candidatures: 3.280.271
  • En blanc : 30.212
  • Nuls : 8.793

Només es presenten les candidatures amb més de 1.000 vots.

En negreta, els partits de Govern

• Resultats globals de les eleccions del 2003 Arxivat 2006-07-03 a Wayback Machine.
• Resultats per circumscripcions de les eleccions del 2003 Arxivat 2006-02-04 a Wayback Machine.
• Totes les dades de les eleccions de 2003