Setge de Castellciutat (1713)
El setge de Castellciutat es lliurà entre el 20 i el 28 de setembre de 1713 durant la Guerra dels catalans (1713-1714), la darrera campanya militar de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya.
| Guerra de Successió Espanyola | |||
|---|---|---|---|
  Setge de Castellciutat (1713) Setge de Castellciutat (1713) (Catalunya 1659-1716) | |||
| Tipus | setge  | ||
| Data | 20 de setembre-28 de setembre de 1713 | ||
| Coordenades | 42° 21′ 28″ N, 1° 26′ 44″ E / 42.35769°N,1.44556°E | ||
| Lloc | Castell de Ciutat | ||
| Resultat | Victòria borbònica | ||
| Front | Front exterior | ||
| Campanya | Guerra dels catalans (1713-1714) | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
.svg){kind=small}
Antecedents
modificaDurant la Guerra de Successió Espanyola el general Josep Moragues i Mas fou governador del Castell de Ciutat.[1] Pel Tractat d'Utrecht de 1713 les tropes aliades es comprometen a evacuar Catalunya,[2] fet que es du a terme a partir del 30 de juny de 1713, mentre la Junta General de Braços (Braç Eclesiàstic, Braç Militar i Braç Reial o Popular) acorda la guerra a ultrança i la creació de l'Exèrcit de Catalunya.[3]
El Setge
modificaAmb les tropes borbòniques davant Castellciutat el 20 de setembre de 1713 i sense reforços ni queviures per a resistir, el 28 de setembre el general Moragues rendí la fortalesa als borbons.[4]
Conseqüències
modificaA finals de gener de 1714 el brigadier José Vallejo i el seu regiment recorregueren el Solsonès i l'Urgell, on reprimiren amb força la població. Després d'un breu retir a Sort, Josep Moragues i Mas va decidir tornar al combat i aixecà l'Urgell[5] bloquejant Castellciutat[6] l'11 de febrer,[7] sent rebutjat per la columna de socors[5] del general José Vallejo amb 400 cavalls i 600 infants.
El brigadier Vallejo va perseguir als atacants fins a Sort i va intentar sufocar la rebel·lió, i va prendre ostatges, i entre ells a la dona de Moragues, tots van ser conduïts a Balaguer, però van ser rescatats amb un cop de mà el 24 de juny 1714.[8] Moragues va deixar l'esposa a Cardona i es va concentrar en la defensa del Pallars[9] a les ordres del coronel Antoni Desvalls i de Vergós, qui malgrat tenir un grau militar inferior, havia estat nomenat comandant en cap de totes les tropes militars catalanes fora de Barcelona. La guerra a la Catalunya interior tenia com a base principal la fortalesa de Cardona, punt des del qual les tropes catalanes fustigaven les tropes borbòniques a fi d'alleugerir el Setge de Barcelona.
Referències
modifica- ↑ Creus, Jordi «Josep Moragues». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, 10-2012, p.34-37. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Convencion para la evacuacion de la Cataluña y el armisticio de Italia (en castellà), 14/3/1713 [Consulta: 17 novembre 2013]. Arxivat 2013-10-19 a Wayback Machine.
- ↑ Hernàndez i Cardona, Francesc Xavier; Riart i Jou, Francesc; Rubio i Campillo, Xavier. La Coronela de Barcelona 1705-1714. Rafael Dalmau Editor, 2010, p. 62. ISBN 9788423207503.
- ↑ de Castellví i Obando, 2002, p. 840.
- ↑ 5,0 5,1 Albertí, 1969, p. 202.
- ↑ Terra lliure: punto de partida 1979-1995. Una biografia autorizada (en castellà). Txalaparta, 2013, p. 113. ISBN 8415313454.
- ↑ de Castellví i Obando, 2002, p. 535-540.
- ↑ Pladevall i Font, Antoni. El General Josep Moragues. Heroi i Màrtir de Catalunya. Abadia Editors, 2007, p. 103. ISBN 978-84-96292-72-7.
- ↑ Albertí, 1969, p. 290.
Bibliografia
modifica- Albertí, Santiago. Diccionari biogràfic. vol.3 (D-L). Albertí, 1969, p. 290.
- de Castellví i Obando, Francesc. Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725.... vol.IV. Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 2002. ISBN 84-931265-0-0.