Vés al contingut

Mar Tirrena

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 23:32, 19 set 2024 amb l'última edició de EVA3.0 (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Plantilla:Infotaula indretMar Tirrena
Imatge
Tipusmar Modifica el valor a Wikidata
Part deConca occidental de la mar Mediterrània Modifica el valor a Wikidata
Localització
País de la concaFrança i Itàlia Modifica el valor a Wikidata
Entitat territorial administrativaItàlia Modifica el valor a Wikidata
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 40° N, 12° E / 40°N,12°E / 40; 12
Conca hidrogràficaTyrrhenian Sea basin (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Profunditatmàxim: 3.785 m
mitjana: 2.000 m Modifica el valor a Wikidata
Superfície275.000 km² Modifica el valor a Wikidata

La mar Tirrena (o el mar Tirrè) (en napolità i italià Mar Tirreno, en cors i sard Mare Tirrenu, en sicilià Mari Tirrenu, en francès Mer Tyrrhénienne), forma part de la mar Mediterrània. És el sector comprès entre la costa peninsular d'Itàlia (regions de Toscana, Laci, Campània i Calàbria) i les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília.[1][2]

Forma una conca on s’assoleix la màxima profunditat de la Mediterrània occidental (3.638 m), la qual s’eleva amb ràpids pendents vers les costes, on a penes presenta plataforma litoral.[3]

Etimologia

El nom d'aquesta part de la Mediterrània deriva del nom que donaven els grecs als etruscs, que emigraren de Lídia comandats pel príncep Tirrè.[4] Els etruscs es van establir al llarg de la costa de l'actual Toscana i es referien a aquesta mar com a mar d'Etrúria o Tuscum mare i també Mare Inferum.

Història

Illa de Capri, Campània
Els territoris etruscs al segle VIII a. C.

Pren el seu nom del nom dels tirrens (Tyrsenoi o Tyrrhenoi), l'etnònim amb què els grecs anomenaven els etruscs, els territoris dels quals, al segle viii aC, al nord s'estengueren fins a la desembocadura de l'Arno, a prop de Pisa,[5] i que en els dos segles següents estengué el seu àmbit d'acció fins a la desembocadura del riu Magra a Ligúria,[6] mentre que cap al sud s'estengueren fins a Campània, també anomenada Etrúria Campana per aquest motiu.

Les primeres referències dels tirrens en els textos dels autors grecs es troben a la Teogonia d'Hesíode (segle viii aC) i a l’himne homèric a Dionís (segles vii–vi aC).

A la Teogonia d'Hesíode:

« Circe, filla d'Hèlios fill d'Hiperió, va donar a llum amb Ulisses a Tèlegon gràcies a Afrodita. Van anar moltr molt lluny en el recés de les illes sagrades i van regnar sobre tots els il·lustres tirrens. »
— Hesíode, Teogonia, 1011-1016.[7]

A l’himne homèric a Dionís on els tirrens són retratats com a pirates:

« I aviat, en el sòlid vaixell, els pirates tirrens van aparèixer ràpidament al mar ombrívol: el destí fatal els va portar.[8] »

Segons la llegenda de la fundació de Roma, la mar Tirrena i més precisament la costa del Laci constitueix el lloc de desembarcament d'Enees que fuig de Troia, segons informa l'Eneida de Virgili. A l'edat mitjana va ser escenari de les accions de les repúbliques marítimes de Gaeta i Amalfi. A l'època contemporània Anzio és, en canvi, l'escenari del desembarcament dels aliats durant la Segona Guerra Mundial, poc abans de l’armistici de Cassibile, i del començament de la Resistència italiana contra el feixisme.

Geografia

Mapa de les províncies de Massa, Lucca, Pisa i Livorno del 1896 que indica tota la costa toscana i part del mar Tirrè.

Fronteres

Es troba entre Còrsega, Sardenya, Sicília, Calàbria, Basilicata, Campània, Laci i Toscana; està connectat amb la Mar Jònica per l’estret de Messina i està separat del Mar Lígur per l’illa d'Elba, amb el canal de Còrsega a l'oest i el canal de Piombino a l'est. Al sud i al sud-oest limita també amb els canals de Sicília i Sardenya. La frontera entre la mar Tirrena i la mar Ligúria està constituïda, doncs, per la línia imaginària que uneix Cap Cors amb l’illa d'Elba i el canal de Piombino, al llarg del paral·lel 43.[9] Aquesta subdivisió és considerada vàlida per l’Institut hidrogràfic de la marina italiana, que utilitza majoritàriament el mar Ligur en els portolans relacionats amb la costa nord de la Toscana.

No obstant això, en percepció comuna i segons una tradició molt arrelada, preval la idea que la frontera nord entre el mar Ligúri i la mar Tirrena es troba a la desembocadura del Magra, a Ligúria, i que, per tant, tota la costa toscana s'enfronta a la Mar Tirrena.[10][11][12] Aquesta versió tradicional de les fronteres ha comportat diverses conseqüències: prop de Pisa als anys trenta es va fundar pel règim feixista un centre balneari anomenat Tirrenia; el diari de Liorna es diu Il Tirreno, mentre que Viareggio i Castiglioncello es defineixen popularment com les perles del mar Tirrè. Tanmateix, cal tenir en compte que en els mapes del segle xix el mar que banyava la Toscana de vegades s'anomenava simplement mar de la Toscana.[13]

L’Organització Hidrogràfica Internacional, en un document de 1953 encara vigent,[14] adopta com a frontera la línia que uneix Cap Cors (a Còrsega) amb l'illa de Tinetto (al golf de La Spezia). Per tant, tota la costa toscana i el golf de La Spezia formarien part del mar Tirrè. Aquesta frontera s'està redefinint: la mateixa Organització va publicar l'any 1985 un esborrany del document definitiu sobre els límits dels mars que fa coincidir la frontera sud-est del mar de Ligúria amb la del Paral·lel 43° nord des de Cap Cors fins a Piombino.[15]

La frontera entre la mar Tirrena i la resta de la mar Mediterrània està constituïda per la línia imaginària que uneix Cap Boeo a Marsala a Sicília amb Cap Teulada a Sardenya.

Tirrena superior a inferior

La mar Tirrena es pot dividir en la mar Tirrena septentrional o superior que va des de l’Arxipèlag Toscà fins a les costes orientals de Còrsega, el nord-oest de Sardenya fins a les costes del Baix Laci, que comprèn poc menys d'1/3 de la superfície del mar i Tirrena inferior o meridional que va del baix Laci fins a les costes del nord de Sicília i el canal de Sardenya, que comprèn poc més de 2/3 de la superfície del mar.

Característiques

Illa d'Elba (Arxipèlag Toscà)
Promontori de l'Argentario

La mar Tirrena està situada prop de la falla que separa Àfrica d'Europa; com a resultat, abunden les serralades submarines i els volcans actius. Els principals rius que hi desemboquen, majoritàriament en condicions torrencials, de nord a sud, són: l’Ombrone, el Tíber, el Garigliano i el Volturno i la seva profunditat màxima és de 3.785 m en una trinxera prop de l'illa de Ponça. És un mar amb poc peix, per la qual cosa els seus ports s'utilitzen generalment per al transport de passatgers i mercaderies. Les principals són Piombino, Civitavecchia, Càller, Òlbia, Nàpols, Salern, Milazzo, Palerm, Trapani i Gioia Tauro, que és la terminal de transbordament més gran de la mar Mediterrània.

Illes de la mar Tirrena

Circeo
Monte Orlando
Ponça (Poncianes)
Isquia (Arxipèlag de Campania)

A banda de Còrsega, Sardenya i Sicília, a la Tirrena trobem altres illes, com:

Sortides i connexions amb la Mediterrània

La mar Tirrena connecta amb la resta de la mar Mediterrània mitjançant quatre sortides (de nord a sud):[1]

Nom Situació Amplada Connecta amb
canal de Còrsega entre la Toscana (Itàlia) i Còrsega 42° 50′ N, 9° 45′ E / 42.833°N,9.750°E / 42.833; 9.750 about 80 quilometres (50 mi) Mar Lígur
estret de Bonifacio entre Còrsega i Sardenya 11 quilometres (6.8 mi) Mar Mediterrani
sense un nom determinat entre Sardenya i Sicília d'uns 290 quilometres (180 mi) Mar Mediterrani
estret de Messina entre Sicília i Calàbria, a l'extrem sud de la península Italiana 3 quilometres (1.9 mi) Mar Jònica

Geologia

El Mar Tirrè és una conca d'arc posterior que es va formar a causa del tall oceanic de la làmina de Calàbria cap al sud-est durant el Neogeni.[17] Episodis de ràpid i lent tall van formar primer la conca de Vavilov i després la conca de Marsili.[18] Volcans submarins i, i el volcà, actualment actiu, Stromboli es van formar perquè el retrocés del tall produeix extensió en la placa sobreimpresa que permet que el mantell pugi sota la superfície i es fongui parcialment. El magmatisme aquí també es veu afectat pels fluids alliberats de la làmina.

Clima

Aquesta part del mar Mediterrani té un clima mediterrani subtropical amb un estiu calorós i sec i un hivern suau i plujós. En general, les precipitacions disminueixen de nord a sud i la temperatura mitjana augmenta, tant a l'aigua com a l'aire. Les temperatures de l'aigua de la capa d'aigua més alta del mar Tirrè són d'uns 13 graus centígrads a l'hivern i s'eleven a uns 23 a 24 graus centígrads a l'estiu.[19]

El mar Tirrè, que és profund i ample -en comparació amb l'Adriàtic, per exemple- exerceix una influència moderadora sobre el clima continental, de manera que els estius aquí són una mica més frescos i els hiverns una mica més càlids que a altres zones del Mediterrani. Les costes continentals italianes són comparativament plujoses, atès que les masses d'aire humit del mar Tirrè són aturades aquí pels Apenins.[20] Sardenya i Sicília, en canvi, es troben entre les regions més seques d'Itàlia. Sicília també és la regió més calorosa, amb temperatures mitjanes d'hivern que no baixen dels 10 graus centígrads a Sicília i Calàbria.[21]

  • Digrama climàtic de Pisa
    Digrama climàtic de Pisa
  • Digrama climàtic de Bastia
    Digrama climàtic de Bastia
  • Digrama climàtic de Neapel
    Digrama climàtic de Neapel
  • Digrama climàtic de Palerm
    Digrama climàtic de Palerm

A diferència de les altres zones de la Mediterrània occidental, el mar Tirrè no té una direcció del vent clarament dominant. Els vents del nord-oest són els més freqüents durant els mesos d'estiu, els vents de l'oest són gairebé tan habituals i els vents del sud-oest, sud i sud-est també són presents regularment. En general, els vents són força febles a l'estiu i el mar és propens a les calmades freqüents.[22]

Al mar Tirrè del Sud el llebeig procedent del desert deñ Sàhara té un paper important. A l'hivern i la primavera, el mestral bufa des del nord-oest, la qual cosa amplifica la velocitat del vent i estableix una direcció del vent dominant.[23] En comparació amb el mar del Nord, per exemple els vents al mar Tirrè són febles, les tempestes són més curtes i menys intenses. Només en esdeveniments singulars com la tempesta de l'11 de gener de 1987 les tempestes deixen enrere destrucció a les costes.[24]

Vents

A la mitologia grega, se creia que els penya-segats que donen a la Mar Tirrena acollien els quatre vents guardats per Èol. Els vents són el Mestral provinent de la vall del Riu Roine, el Llebeig del sud-oest i el Xaloc i el Migjorn del sud.

Ports principals

Principals llocs turístics

Maratea (golf de Policastro)
Scalea
Tropea

Galeria d'imatges

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Chisholm, Hugh. «Tyrrhenian Sea». Encyclopædia Britannica. Cambridge University Press. [Consulta: 18 juliol 2017].
  2. ↑ «Tyrrhenian Sea - Map & Details». World Atlas. [Consulta: 18 juliol 2017].
  3. ↑ «Mar Tirrena». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ «The Origins of the Etruscans». San José State University. Arxivat de l'original el 17 d’octubre 2016. [Consulta: 28 octubre 2016].
  5. ↑ Giuseppe M. Della Fina. Etruschi: la vita quotidiana. L'Erma di Bretschneider. 
  6. ↑ Giuseppe Franco. Orizzonti etruschi: una completa esplorazione del mondo etrusco. SugarCo. 
  7. ↑ Andrea Ercolani, Latino e i Tirreni (Hes. TH. 1011-1016): questioni di storia e di cronologia, in Vincenzo Bellelli (a cura di), Le origini degli Etruschi: storia, archeologia, antropologia, Roma, L’Erma di Bretschneider, 2012, p. 383-396.
  8. ↑ Himne homèric a Dionis, vers 7f.
  9. ↑ Piero Carlesi. «Dov'è il confine tra il Mar Ligure e il Tirreno?», 16-11-2018.
  10. ↑ Vegeu les nombroses referències a aquesta versió tradicional de la frontera: Giuseppe Lando Passerini, Luigi Pietrobono, Il Giornale dantesco, Volume 16, Leo S. Olschki, Firenze 1908, p. 77.
  11. ↑ AA.VV, Annali del Ministero di agricoltura, industria e commercio: Istruzione tecnica, economato, statistica, Parte 2, Editore Tipografia Claudiana, 1871, p. 110.
  12. ↑ AA.VV, Miscellanea, Volume 206, 1858, p. 204
  13. ↑ Emanuele Repetti, Dizionario geografico fisico storico della Toscana: contenente la descrizione di tutti i luoghi del Granducato, Ducato di Lucca, Garfagnana e Lunigiana, Firenze 1846, Volume 6, p. V.
  14. ↑ Limits of Oceans and Seas Arxivat 2011-10-08 a Wayback Machine.
  15. ↑ IHO Publication S-23 Limits of Oceans and Seas Draft 4th Edition, 2002 Arxivat 2009-07-26 a Wayback Machine.
  16. ↑ Silvano Landi, Il Parco Nazionale dell'Arcipelago Toscano: tra il verde e l'azzurro, Corpo Forestale dello Stato (PDF) Arxivat 2013-10-14 a Wayback Machine.
  17. ↑ Sartori, Renzo «The Tyrrhenian back-arc basin and subduction of the Ionian lithosphere» (en anglès). Episodes, 26, 3, 01-09-2003, pàg. 217–221. DOI: 10.18814/epiiugs/2003/v26i3/011. ISSN: 0705-3797.
  18. ↑ Faccenna, Claudio; Funiciello, Francesca; Giardini, Domenico; Lucente, Pio «Episodic back-arc extension during restricted mantle convection in the Central Mediterranean». Earth and Planetary Science Letters, 187, 1–2, 2001, pàg. 105–116. Bibcode: 2001E&PSL.187..105F. DOI: 10.1016/s0012-821x(01)00280-1. ISSN: 0012-821X.
  19. ↑ G. Cognetti et al.: Abstract von diess: The Adriatic Sea and the Tyrrhenian Sea, in: C.R.C. Sheppard (Hrsg.): Seas at the millennium: an environmental evaluation: 1. Regional chapters: Europe, The Americas and West Africa S. 267–284, 2000
  20. ↑ Margherita Mussi: Earliest Italy: an overview of the Italian Paleolithic and Mesolithic Springer, 2001 ISBN 0-306-46463-2 S. 5
  21. ↑ Gumiero, B.; Surian, N.; Maiolini, B.; Boz, B.; Rinaldi, M. The Italian Rivers (en anglès). Elsevier, 2009, p. 467–495. DOI 10.1016/b978-0-12-369449-2.00012-6. ISBN 978-0-12-369449-2. 
  22. ↑ Barbara M. Kreutz: The Ecology of Maritime Success: The Puzzling Case of Amalfi in: Irad Malkin, Robert L. Hohlfelder: Mediterranean cities: historical perspectives S. 106 Routledge, 1988 ISBN 0-7146-3353-4
  23. ↑ S. Pierini und A. Simioli: A wind-driven circulation model of the Tyrrhenian Sea area Journal of Marine Systems 18 1998.161–178 S. 166 Plantilla:Webarchiv
  24. ↑ Leopoldo Franco: History of Coastal Engineering in Italy in: Nicholas C. Kraus, Coastal Engineering Research Council (Hrsg.): History and heritage of coastal engineering ASCE Publications, 1996 ISBN 0-7844-0196-9 S. 275–335 S. 282–285
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mar Tirrena
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mar_Tirrena&oldid=33967163»