Gomeres

Ghomaras

Tipus	ètnia i tribu
Població total	Més de 250.000
Llengua	Àrab, amazic
Religió	Islam sunnita
Part de	amazics
Regions amb poblacions significatives
Rif occidental, Marroc

Els gomeres, en singular gomera o gumera o gomara (amazic: ⵉⵖⵎⴰⵔⵏ, iƔmarn, sing. ⵖⵓⵎⴰⵔⴰ, Ɣumara; àrab: غمارة, ḡumāra) són una tribu amaziga masmuda.^[1] Llur territori se situa entre els rius Oued-Laou i Ouringa.^[1][2] Lleó l'Africà els anomena gomeres i els geògrafs àrabs Ghumara. El seu ancestre seria Ghumar fill de Masmud o de Mestaf, segons les tradicions.

Les tribus amazigues habitaven la zona en temps dels romans. El seu nom ja és esmentat com habitants de la zona a l'arribada de l'islam, quan foren vençuts per Mussa ibn Nussayr i es van convertir; però al segle següent van adoptar les doctrines kharigita i van donar suport a la rebel·lió de Maysara.

Els gomeres orientals van quedar inclosos al segle viii al regne de Nakur dels Banu Salih o salíhides, al qual van pertànyer fins a la seva desaparició al segle x. Un cap gomera, Sogguen va intentar usurpar el poder a l'emirat el 761.

Els gomeres orientals depenien dels idríssides i quan el regne fou repartit van quedar als territoris corresponents a Umar ibn Idris i després als seus descendents. Encara després que els idríssides perdessin Fes enfront dels fatimites, van romandre lleials a la dinastia fins al final. Eliminada la branca dinàstica el 877 van reconèixer després els emirs i més tard califes omeies de Còrdova. A la desaparició del califat el 1012 es van sotmetre als hammudites que dominaven Ceuta, fins a la invasió dels almoràvits. El 1146 es van fer almohades i van ajudar a Abd al-Mumin a ocupar Ceuta. Aviat però, els gomeres es van revoltar i el 1166/1167 el califa Abu-Yaqub va haver de sufocar una revolta gomera dirigida per Saba ibn Managhfad que fou derrotat i mort; el govern de Ceuta fou confiat a un germà del califa amb autoritat sobre tot el Rif.

Els gomeres foren uns constants rebels; van donar suport al profeta Ha Mim i encara més tard al profeta Àssim ibn Jamil al-Yazdajumí. El 1228 van estar al costat de la revolta d'Abu-t-Tawajin que es declarava mag i profeta.

Els marínides els van voler sotmetre però només ho van aconseguir mercès a les divisions que van ocasionar els soffs. No obstant van seguir participant en revoltes i ajudant a prínceps rebels. Després del segle XV el seu nom con entitat ja no s'esmenta (excepte Lleó l'Africà el segle xvi) però el nom persisteix en una tribu del grup Jabala.

Estaven dividits en famílies entre les quals les principals eren:

• Banu Humayd
• Matiwwa
• Ighsawa o Ghzawa
• Madjikasa

Alguns dels nom encara es conserven en tribus del Rif.

Els seus dominis abraçaven un territori entre Tànger i la plana del Magreb i per la costa atlàntica arribaven a la costa entre Asila i Anfa tocant al límit dels territoris dels Barghawata. Al-Bakrí exclou d'aquests dominis les regions entorn de Tànger i Ceuta i diu que a l'est arribaven fins a Nakur i a l'oest fins a Karushat.

Malgrat el fort procés d'arabització dels grups masmuda durant els segles IX i XIV^[3][4][5] encara uns 100.000 d'ells parlen l'amazic ghomari.^[6]És una parla masmudiana pròxima a les parles de l'Atlas i a la dels Sanhaja de Srayr, i és difícilment comprensible als parlants rifenys.

La confederació dels Gomeres és constituïda per 9 tribus:^[1]

• Beni Bouzra (majoritàriament amazigòfona)
• Beni Grir (arabòfona)
• Beni Khaled (arabòfona)
• Beni Mansour (parcialment amazigòfona)
• Beni Rezin (arabòfona)
• Beni Selman (arabòfona)
• Beni Smih (arabòfona)
• Beni Ziat (arabòfona)
• Beni Zjil (arabòfona)

• Al-Bakri, Description de l'Afrique septentrionale, traduït per Slane.
• G. Camps & J. Vignet-Zunz, « Ghomâra », Encyclopédie berbère, vol.20, 1998, pp. 3110-3119
• Jamal el Hannouche, "Arabic influence in Ghomara Berber", Leiden University, 2010.
• Jamal el Hannouche, "Ghomara Berber, a brief grammatical survey", Leiden University, 2008.
• Peter Behnstedt, "La frontera entre el bereber y el árabe en el Rif Arxivat 2013-10-29 a Wayback Machine.", Estudios de dialectología norteafricana y andalusí vol. 6, 2002.
• Georges Séraphin Colin, "Le parler berbère des Ghomara", Hesperis 9, 1929, pp. 43-58.