La font de la donzella

La font de la donzella
Jungfrukällan
Fitxa
Direcció	Ingmar Bergman
Protagonistes	Max von Sydow; Birgitta Valberg; Gunnel Lindblom; Birgitta Pettersson; Allan Edwall; Axel Düberg; Tor Isedal; Gudrun Brost; Oscar Ljung
Producció	Allan Ekelund
Guió	Ulla Isaksson
Música	Erik Nordgren
Fotografia	Sven Nykvist
Muntatge	Oscar Rosander
Productora	Svensk Filmindustri
Distribuïdor	Janus Films (en) i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Suècia
Estrena	8 febrer 1960
Durada	89 min
Idioma original	suec ; alemany
Versió en català	Sí
Color	en blanc i negre
Descripció
Gènere	cinema fantàstic, pel·lícula de violació i venjança, drama i cinema de ficció criminal
Tema	venjança
Lloc de la narració	Suècia
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar al millor disseny de vestuari, blanc i negre (1961); Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1961); candidata internacional als Premis Oscar (1961) ;
Premis	Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1959) ;

La font de la donzella^[1] (títol original en suec: Jungfrukällan, literalment en català: «La font de la verge») és una pel·lícula de violació i venjança^[2] sueca dirigida per Ingmar Bergman, estrenada el 1960.^[3] La pel·lícula s'inspira en una llegenda sueca del segle xiv sobre la història d'una família de pagesos grans i de la seva filla adolescent. Ha estat doblada al català.^[1]

Argument

Karin és la filla única d'un ric camperol. És bonica i aviciada pels seus pares. S'encarrega de portar ciris a l'església que es troba lluny de la granja. Decideix fer camí amb Ingeri. Aquesta última maltractada, plena d'amargor, està embarassada d'un pare desconegut. Al límit d'un bosc, se separen. Karin continua el camí sola. Troba tres pastors en una clariana on decideix fer un àpat. El més gran convida Karin a compartir-lo amb ell i els seus dos germans. La noia, benèvola, accepta. Però l'ambient de l'àpat es fa cada vegada més violent. Els dos germans grans es llancen sobre ella. És violada i després assassinada sota la mirada d'Ingeri que contempla impotent l'escena.

Els tres germans recullen precipitadament les pertinences de la morta i fugen de l'escena del crim. Al vespre, demanen asil en una granja sense saber que es tracta de la dels pares de la seva víctima, molt inquiets de no veure-la tornar. Després de l'àpat, el gran proposa a la mestressa vendre-li el vestit de Karin. Reconeix de seguida la roba de la seva filla però fingeix acceptar l'intercanvi. Informa immediatament el seu marit, que decideix venjar-se. De camí, es creua amb Ingeri, que li explica tot. A trenc d'alba, armat amb el seu punyal, el granger mata els tres pastors.

Un cop consumada la venjança, tots els habitants de la granja parteixen a la recerca del cos. La troben jacent a la vora de l'aigua. El pare, boig de tristesa, interpel·la déu perquè el perdoni per haver fet la seva pròpia justícia i jura elevar una capella a l'indret on la seva noia jau morta. Quan el pare i la mare prenen el cos de la seva filla, una font sorgeix de l'indret on descansava el seu cap.

Repartiment

Birgitta Pettersson: Karin
Gunnel Lindblom: Ingeri
Max von Sydow: Töre
Birgitta Valberg: Märeta
Axel Düberg: pastor prim
Tor Isedal: pastor mut
Ove Porath: nen
Allan Edwall: mendicant
Oscar Ljung: Simon
Gudrun Brost: Frieda
Axel Slangus: guardià del pont
Tor Borong: criat de la granja
Leif Forstenberg: criat de la granja

Comentaris

La pel·lícula es basa en un guió escrit per la novel·lista sueca Ulla Isaksson,^[4] que ja havia col·laborat com a guionista a Nära livet. Amb La font, fa l'adaptació d'un conte medieval conegut de la tradició sueca, titulat originalment «La noia de Töre a Vänge». L'angle que privilegia en el tractament d'aquesta balada i, per afermar-lo en la seva època, és la transició entre dues religions: el paganisme preexistent, d'una part, al qual substitueix progressivament el cristianisme, d'altra banda. Aquesta situació transitòria en efecte s'observa tot al llarg de la pel·lícula, en la qual els personatges oscil·len entre una i l'altre. Mentre la granja viu al ritme del ritual cristià (matines, benediccions...), el personatge d'Ingeri recorre a encantaments i sortilegis pagans. Igualment, Töre, el pare de la noia, es purifica abans de consumar la seva venjança.^[5]

Quan surt La font, Ingmar Bergman es troba al punt àlgid de la seva carrera. Els èxits d’El setè segell i de Maduixes silvestres han alimentat moltes expectatives malgrat que la seva pel·lícula precedent, Ansiktet, ha decebut força. L'acollida de La font és ambigua, ja que malgrat guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, la pel·lícula ha estat sovint considerada com una obra menor en la carrera del cineasta.^[6] Es retreu essencialment al cineasta haver assegurat una actuació d'ordre tècnic^[7] i de ser confús el seu propòsit.^[8] S'afegeix una polèmica al voltant de l'escena de la violació. Un diari suec formula públicament la pregunta de si aquesta escena era necessària, a la qual els lectors responen majoritàriament «no».^[9] Quant a la mateixa posició del cineasta, evoluciona amb el pas del temps. Declara en principi que aquesta pel·lícula és una de les seves preferides^[10] per finalment considerar-la com una pàl·lida còpia del director japonès Akira Kurosawa.^[11]

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 Títol en català a ésAdir.cat
↑ Hellen-Nicholas, Alexandra «Silence and Fury: Rape and The Virgin Spring». Screening the past, 29, 2010.
↑ «El manantial de la doncella». FilmAffinity. [Consulta: 13 maig 2017].
↑ Jacques Siclier Ingmar Bergman, Edicions universitàries, col. Clàssics del cinema, pàg. 132-136.
↑ Ibidem. pàg. 135-137.
↑ Ibidem., pàg. 132-133.
↑ Ibidem., pàg. 139.
↑ Louis Marcorelles Al peu del mur, Cahiers du cinéma, n°116, febrer de 1961, pàg. 51.
↑ Denis Marion Ingmar Bergman, edició Gallimard, col. Idees, 1979, pàg. 70.
↑ Jacques Siclier Ingmar Bergman, op. cit., pàg. 137: el llibre cita com a font la revista Cinema 59 d'octubre de 1959 i l'article de Jean Béranger titulat Carta d'Estocolm .
↑ Denis Marion Ingmar Bergman, op. Cit., pàg. 51.

[català-1] 1,0 ^1,1 Títol en català a ésAdir.cat

[SilenceandFury-2] Hellen-Nicholas, Alexandra «Silence and Fury: Rape and The Virgin Spring». Screening the past, 29, 2010.

[FA-3] «El manantial de la doncella». FilmAffinity. [Consulta: 13 maig 2017].

[4] Jacques Siclier Ingmar Bergman, Edicions universitàries, col. Clàssics del cinema, pàg. 132-136.

[5] Ibidem. pàg. 135-137.

[6] Ibidem., pàg. 132-133.

[7] Ibidem., pàg. 139.

[8] Louis Marcorelles Al peu del mur, Cahiers du cinéma, n°116, febrer de 1961, pàg. 51.

[9] Denis Marion Ingmar Bergman, edició Gallimard, col. Idees, 1979, pàg. 70.

[10] Jacques Siclier Ingmar Bergman, op. cit., pàg. 137: el llibre cita com a font la revista Cinema 59 d'octubre de 1959 i l'article de Jean Béranger titulat Carta d'Estocolm .

[11] Denis Marion Ingmar Bergman, op. Cit., pàg. 51.

[1]

Filmografia d’Ingmar Bergman
dècada del 1940	Kris (1946) • Det regnar på vår kärlek (1946) • Skepp till India land (1947) • Musik i mörker (1948) • Hamnstad (1948) • Fängelse (1949) • Törst (1949)
dècada del 1950	Till glädje (1950) • Sånt händer inte här (1950) • Sommarlek (1951) • Kvinnors väntan (1952) • L'estiu amb Monika (1953) • Gycklarnas Afton (1953) • En lektion i kärlek (1954) • Kvinnodröm (1955) • Somriures d'una nit d'estiu (1955) • El setè segell (1957) • Maduixes silvestres (1957) • Nära livet (1958) • Ansiktet (1958)
dècada del 1960	La font de la donzella (1960) • Djävulens öga (1960) • Säsom i en spegel (1961) • Els combregants (1962) • Tystnaden (1963) • För att inte tala om alla dessa kvinnor (1964) • Persona (1966) • Vargtimmen (1968) • Skammen (1968) • Riten (1969) • Passió (1969)
dècada del 1970	Faro Document (1970) • Beröringen (1971) • Crits i murmuris (1972) • Secrets d'un matrimoni (1973) • Trollflöjten (1975) • Cara a cara (1976) • Das Schlangenei (1977) • Sonata de tardor (1978) • Faro Document 1979 (1979)
dècada del 1980	De la vida dels titelles (1980) • Fanny i Alexander (1982) • Karins ansikte (1984) •
dècada del 2000	Saraband (2003)
Telefilms	Herr Sleeman kommer (1957) • Venetianskan (1958) • Rabies (1958) Storm Weather (1960) • A Dream Play (1963) • Don Juan (1965) • Misantropen (1974) • De fördömda kvinnornas dans (1976) • Hustruskolan (1983) • Efter repetitionen (1984) • De två saliga (1986) • Markisinnan de Sade (1992) • Backanterna (1993) • The Last Gasp (1995) • Sista Skriket (1995) • En presència d'un clown (1997) • Bildmakarna (2000)

Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa
1947–1955 (Honorary)	1947: Sciuscià – Vittorio De Sica 1948: Monsieur Vincent – Maurice Cloche 1949: El lladre de bicicletes – Vittorio De Sica 1950: Au-delà des grilles – René Clément 1951: Rashōmon – Akira Kurosawa 1952: Jocs prohibits – René Clément 1953: Sense premi 1954: Jigokumon – Teinosuke Kinugasa 1955: Musashi Miyamoto – Hiroshi Inagaki
1956–1975	1956: La strada – Federico Fellini 1957: Les nits de la Cabiria – Federico Fellini 1958: El meu oncle – Jacques Tati 1959: Orfeu negre – Marcel Camus 1960: La font de la donzella – Ingmar Bergman 1961: Såsom i en spegel – Ingmar Bergman 1962: Les dimanches de Ville d'Avray – Serge Bourguignon 1963: Fellini 8 ½ – Federico Fellini 1964: Ahir, avui i demà – Vittorio De Sica 1965: Obchod na korze – Ján Kadár & Elmar Klos 1966: Un homme et une femme – Claude Lelouch 1967: Ostře sledované vlaky – Jiří Menzel 1968: Guerra i pau – Serguei Bondartxuk 1969: Z – Costa-Gavras 1970: Investigació sobre un ciutadà – Elio Petri 1971: El jardí dels Finzi Contini – Vittorio De Sica 1972: El discret encant de la burgesia – Luis Buñuel 1973: La nit americana – François Truffaut 1974: Amarcord – Federico Fellini 1975: Dersu Uzala – Akira Kurosawa
1976–2000	1976: La Victoire en chantant – Jean-Jacques Annaud 1977: La vida al davant – Moshé Mizrahi 1978: Préparez vous mouchoirs – Bertrand Blier 1979: El timbal de llauna – Volker Schlöndorff 1980: Moscou no creu en les llàgrimes – Vladímir Menxov 1981: Mephisto – István Szabó 1982: Volver a empezar – José Luis Garci 1983: Fanny i Alexander – Ingmar Bergman 1984: La Diagonale du fou – Richard Dembo 1985: La historia oficial – Luis Puenzo 1986: L'assalt – Fons Rademakers 1987: El festí de Babette – Gabriel Axel 1988: Pelle, el conqueridor – Bille August 1989: Cinema Paradiso – Giuseppe Tornatore 1990: Reise de Hoffnung – Xavier Koller 1991: Mediterraneo – Gabriele Salvatores 1992: Indoxina – Régis Wargnier 1993: Belle Époque – Fernando Trueba 1994: Cremat pel sol – Nikita Mikhalkov 1995: Antonia – Marleen Gorris 1996: Kolja – Jan Svěrák 1997: Caracter – Mike van Diem 1998: La vida és bella – Roberto Benigni 1999: Todo sobre mi madre – Pedro Almodóvar 2000: Tigre i drac – Ang Lee
2001–present	2001: Ničija zemlja – Danis Tanović 2002: Nirgendwo in Afrika – Caroline Link 2003: Les Invasions barbares – Denys Arcand 2004: Mar adentro – Alejandro Amenábar 2005: Tsotsi – Gavin Hood 2006: La vida dels altres – Florian Henckel von Donnersmarck 2007: Els falsificadors – Stefan Ruzowitzky 2008: Okuribito – Yojiro Takita 2009: El secreto de sus ojos – Juan José Campanella 2010: En un món millor – Susanne Bier 2011: Nader i Simin, una separació – Asghar Farhadi 2012: Amor – Michael Haneke 2013: La grande bellezza – Paolo Sorrentino 2014: Ida – Paweł Pawlikowski 2015: Saul fia – László Nemes 2016: Forushande – Asghar Farhadi 2017: Una mujer fantástica – Sebastián Lelio 2018: Roma – Alfonso Cuarón 2019: Paràsits – Bong Joon-ho 2020: Una altra ronda – Thomas Vinterberg 2021: Drive My Car – Ryusuke Hamaguchi 2022: Res de nou a l'oest – Edward Berger

Globus d'Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa
Foreign Film – Foreign Language 1949–1972	El lladre de bicicletes (1949) La Geneviève / La mujer de las camelias / Weg ohne Umkehr / Nijūshi no hitomi (1954) Kinder, Mütter und ein General / Curvas peligrosas / Kodomo no me / La paraula / Stella (1955) Vor Sonnenuntergang / To koritsi me ta mavra / Taiyo to bara / Guerra i pau / Valkoinen peura (1956) Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull / Tizoc: Amor indio / Kiiroi karasu (1957) L'Eau vive / Cesta duga godinu dana / Das Mädchen Rosemarie (1958) Wir Wunderkinder / Orfeu negre / Die Brücke / Kagi /Maduixes silvestres (1959) La veritat / La font de la donzella (1960) La ciociara (1961) Divorci a la italiana (1962) Mélodie en sous-sol (1963) Matrimonio all’italiana (1964) Giulietta dels esperits (1965) Un homme et une femme (1966) Vivre pour vivre (1967) Guerra i pau (1968) Z (1969) El passatger de la pluja (1970) HaShoter Azoulay (1971) Utvandrarna / Nybyggarna (1972)
Foreign Film 1973–1985	Der Fußgänger (1973) Secrets d'un matrimoni (1974) Lies My Father Told Me (1975) Cara a cara (1976) Una jornada particular (1977) Sonata de tardor (1978) Casa de boges (1979) Tess (1980) Carros de foc (1981) Gandhi (1982) Fanny i Alexander (1983) Passatge a l'Índia (1984) La historia oficial (1985)
Foreign Language Film 1986–present	L'assalt (1986) La meva vida de gos (1987) Pelle, el conqueridor (1988) Cinema Paradiso (1989) Cyrano de Bergerac (1990) Europa Europa (1991) Indoxina (1992) Adéu a la meva concubina (1993) Farinelli, Il Castrato (1994) Els miserables (1995) Kolja (1996) Ma vie en rose (1997) Central do Brasil (1998) Todo sobre mi madre (1999) Tigre i drac (2000) Ničija zemlja (2001) Hable con ella (2002) Osama (2003) Mar adentro (2004) Paradise Now (2005) Cartes des d'Iwo Jima (2006) L'escafandre i la papallona (2007) Vals Im Bashir (2008) Das weiße Band (2009) En un món millor (2010) Nader i Simin, una separació (2011) Amor (2012) La grande bellezza (2013) Leviatan (2014) Saul fia (2015) Elle (2016) A l'ombra (2017) Roma (2018) Paràsits (2019) Minari: Història de la meva família (2020) Drive My Car (2021) Argentina, 1985 (2022) Anatomia d'una caiguda (2023)