Quark u

Quark u
Classificació	quark i partícula elemental
Composició	Partícula elemental
Estadística	Fermiònica
Grup	Quark
Generació	Primera
Interaccions	Forta, Feble, Electromagnètica, Gravitatòria
Símbol	u
Antipartícula	Antiquark amunt (u)
Teorització	Murray Gell-Mann (1964); George Zweig (1964)
Descoberta	SLAC (1968)
Massa	1.7 – 3,1 MeV/c2
Desintegració en	Estable o Quark avall + Positró
Càrrega elèctrica	+2⁄3 e
Càrrega de color	Blau, verd o vermell
Espín	1⁄2
Isoespín feble	LH: +1⁄2, RH: 0
Hipercàrrega feble	LH: +1⁄3, RH: +4⁄3
Paritat	1
Número de partícula de Monte Carlo	2

El quark u (amunt o dalt), en anglès quark up, representat internacionalment pel símbol u, és un dels sis aromes o classes de quarks.^[2] És un element fonamental de la matèria (la major part de la qual, és a dir, tota, excepte les partícules mediadores de les quatre interaccions fonamentals, està formada per quarks i leptons), que es caracteritza per tenir una càrrega elèctrica de +2/3 de la càrrega elemental, un isoespín feble (isoespín a la força nuclear feble) de +1/2 i una aroma de +1/2. La seva massa podria estar entre 1,5 MeV/c² i 4,0 MeV/c², tot i que no es coneix del cert. La seva antipartícula és l'antiquark u, que té el color complementari (o anticolor) al quark u.

El quark u, i el quark d, són els dos quarks de primera generació, més estables que els altres i que es van mantenir més d'un segon després del big-bang, tot i que sempre agrupats en hadrons, com per exemple protons o neutrons. Com els altres quarks, el quark u té càrrega de color: "vermella", "verda" o "blava"; i és sensible a la força nuclear forta portada per gluons. Un protó, per exemple, està format per dos quarks u i un d, mentre que un neutró ho és per un u i dos d. Les masses del protó i del neutró són semblants, cosa que fa que es comportin de manera essencialment igual davant de les forces nuclears fortes.^[3]

La seva existència va ser postulada per primera vegada, i de forma independent, per Murray Gell-Mann i George Zweig l'any 1964, en desenvolupar el model de quarks, amb aleshores només tres d'aquests. El 1967, hom els va captar per primera vegada en experiments portats a terme al Centre de l'Accelerador Linear de Stanford (en anglès, Stanford Linear Accelerator Center, SLAC), un laboratori de la Universitat Stanford.

Referències

↑ K. Nakamura et al. (Particle Data Group). «PDGLive Particle Summary 'Quarks (u, d, s, c, b, t, b', t', Free)'». Particle Data Group, 2011. [Consulta: 8 agost 2011].
↑ Física nuclear I, de Jaume Jorba i Bisbal, ETSEIB, Edicions UPC, 2000. ISBN 9788483013731 (català)
↑ Sobre el premi Nobel de Física 1999, de Domènec Espriu, a Els premis Nobel de l'any 1999: Cicle de conferències, Institut d'Estudis Catalans, 2003. ISBN 9788472835221 (català)

[PDG2011-1] K. Nakamura et al. (Particle Data Group). «PDGLive Particle Summary 'Quarks (u, d, s, c, b, t, b', t', Free)'». Particle Data Group, 2011. [Consulta: 8 agost 2011].

[jorba-2] Física nuclear I, de Jaume Jorba i Bisbal, ETSEIB, Edicions UPC, 2000. ISBN 9788483013731 (català)

[3] Sobre el premi Nobel de Física 1999, de Domènec Espriu, a Els premis Nobel de l'any 1999: Cicle de conferències, Institut d'Estudis Catalans, 2003. ISBN 9788472835221 (català)

[1]